A Europa va ser introduït per Mikinosuke Kawaishi. Després de la fundació del Kodokan (escola de judo) en 1882, el judo es va estendre ràpidament per tot el Japó. Com ja s'ha dit abans les autoritats del país el van adoptar com a esport oficial i la policia el va incloure en els seus programes d'entrenament. També la policia de París el va incloure en els seus programes d'entrenament al 1905.
El primer club que es va establir a Europa va ser el Budokwai, a Londres, el 1918, fundat per Gonji Kozumi, dedicat la major part de la seva vida a la popularització d'aquest esport. El primer torneig internacional es va realitzar entre el Budokwai i la selecció alemanya al 1926. Va tenir un gran impacte i al període d'entre guerres el judo es va establir definitivament a Europa.
Al 1947 es va fundar l'Associació Britànica de judo i la Unió Europea de judo. La Federació Internacional de judo es va crear a l'any 1951 i aquest any es van celebrar a Londres els primers campionats d'Europa.
Al Japó, els primers campionats es van celebrar al 1930 i a començament de la Segona Guerra Mundial ja era esport nacional. En 1949 es fundà la Federació japonesa de judo.
Els primers campionats del món es celebraren a Tòquio en 1956 i des de 1965 s'han organitzat cada dos anys. Al 1980 s'organitza el primer campionat del món femení, demostrant el nivell d'acceptació que últimament ha tingut aquest esport dintre de la societat.
El judo com a esport olímpic va tenir a Tòquio'64 la seva primera aparició com a esport d'exhibició, a Munic'72 ja estava dins del programa oficial i així fins als nostres dies. El judo femení va trigar una mica més, a Seül'88 va ser esport d'exhibició i a Barcelona'92 esport oficial.
En un principi, a les competicions internacionals, existia un clar domini japonès, però a causa de la seva expansió per tot el món els resultats han evolucionat i als últims jocs olímpics d'Atlanta, les 24 medalles de la categoria masculina es van repartir entre 16 països diferents. Aquest fet és més notable a la categoria femenina amb 17 països que van accedir a alguna de les medalles. Aquest aspecte demostra la gran internacionalització del judo i la seva contínua difusió.
La pèrdua del domini japonès va començar amb el primer campionat del món guanyat per un occidental, Anton Geesink, al 1961 i la seva posterior victòria olímpica a Tòquio'64, els puristes japonesos estaven consternats, els partidaris del judo esportiu encantats. Més tard, van aparèixer els soviètics, amb una concepció del judo molt diferent, agarres molt poc ortodoxes, ja que s'acontentaven amb qualsevol classificació, fins i tot dels pantalons i el cinturó. La primera trobada entre els equips de Japó i l'antiga URSS la van guanyar els segons tot i que els japonesos comptaven amb judokes com Endo i Uemura, però amb els soviètics van participar judokes posteriorment consagrats com Chochoshvili i Novikov.
Un altre holandès, Ruska, va seguir les passes del seu compatriota Geesink, guanyant els campionats del món de pesos pesants en 1967 i 1971. Tot i així, la superioritat japonesa als pesos lleugers va durar fins la meitat de la dècada de 1970, quan van aparèixer Nevzerov i Dvoinikov.
La tendència a compartir les medalles va augmentar a la dècada de 1980 amb l'aparició de països com: Alemanya, Corea del Sud, Gran Bretanya, Bèlgica, Cuba, Itàlia... Aquests països ja comptaven amb grans campions: Gamba, Rodriguez, Van der Valle,... Altres judokes destacats d'aquesta època son: Adams, Solodukine, Yamashita, Tcholouyan, Seisenbacher, Sugai...
A l'actualitat es manté aquesta característica amb un ampli ventall de grans judokes de països diferents, els exemples més emblemàtics són: Inoe i els germans Nakamura (Japó), Udo Quelmans (Alemanya, ja retirat), Kim Jong (Corea), Pawel Nastula (Polònia), Douillet (França) i les judokes belgues Ulla Werbrouk i Van de Cabelle. A l'actualitat hi ha molts judokes espanyols dintre de l'elit però es parlarà d'ells al següent apartat.
Dins de l'evolució del judo s'ha de contemplar obligatòriament, l'evolució pedagògica dels mètodes d'ensenyament-aprenentatge. En principi Kano proposà el sistema Kiu/Dan és a dir "Aprenent/Expert", els debutants havien de recórrer un camí molt llarg fins arribar al grau d'expert (cinturó negre), el temps que passaven amb cinturó blanc era molt gran. Aquesta realitat dintre de la mentalitat japonesa no plantejava cap problema, però a la mentalitat occidental li costava adaptar-se.
A França es va instal·lar el professor Kawaishi i va adaptar de forma pedagògica el judo a la mentalitat europea, proposant la diferenciació per graus, és a dir els cinturons de colors, el llarg camí del kiu (cinturó blanc) fins arribar a dan (cinturó negre).
Després de Kawaishi, a França van aparèixer diferents corrents didàctics, aprofitant la tradició pedagògica dels francesos en altres disciplines. L'Escola francesa de judo s'ha guanyat un merescut prestigi pels seus programes a través de la Federació, proposant un aprenentatge actiu i global que suposava una innovació del que es coneixia fins aleshores.
En l'actualitat hi ha infinitat de models pedagògics, el que demostra encara més l'evolució i l'expansió del judo. Molts presenten diferències substancials: el mètode Kawaishi comença amb l'estudi de la "primera de cama", el mètode de la Federació francesa per "o-goshi", Robert Boular organitzador del judo escolar i universitari a França proposava "kubi-nage". Hi ha molts autors que han proposat el seu sistema pedagògic i el nombre de sistemes es pot augmentar fins i tot al nombre de professors, entre els mètodes més coneguts trobem el sistema de moviments rectors i moviments afins del cubà Kolichkine, el sistema de Pearson a Anglaterra, Jean Rouillet al Canadà o Geesink a Holanda.
Per a més informaciò veigueu:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Judo
